LA CAIXA DAURADA

La història fa més o menys així:

Fa ja un temps, un home va renyar la seva filla petita, de tres anys, perquè va veure com feia malbé un bonic tros de paper d’embolicar de color daurat. Es va enfadar quan va trobar la petita intentant d’embolicar una caixa de cartró per posar-la als peus de l’arbre de Nadal.

Però malgrat la “bronca”, l’endemà la nena va donar el paquet al seu pare, perquè era el regal que ella li feia.

“- Té, papa; això és per a tu”- li va dir. En aquell moment l’home es va sentir avergonyit per la seva reacció del dia anterior. Però va tornar a posar-se fet una fúria quan va comprovar que la caixa era buida.

“-¿És que no saps que quan dónes un paquet de regal a algú se suposa que ha d’haver-hi alguna cosa a dintre?”. La nena va girar el cap, i amb llàgrimes als ulls va dir:

“-No, papa, si no està buida! Ahir vaig estar posant molts petons dintre de la caixa, i tots per a tu!”.

El pare es va sentir fatal; la va abraçar i li va suplicar que el perdonés.

Diuen que l’home va conservar aquella caixa daurada durant anys, i sempre que se sentia desanimat o sense il·lusió l’obria i agafava un dels petons imaginaris, recordant l’amor que la seva filla, de petita, hi havia posat.

Tots nosaltres hem rebut un paquet daurat, ple de l’amor dels pares, dels amics, de la família... de Déu... És un gran tresor, que ens pot ajudar a superar moments difícils (de cansament, de tristesa...)

Desitgem-nos que a cap de nosaltres se li acabi aquest tresor.

I ajudem-nos perquè sigui així.

Regalem Il·lusió, Alegria i Amor, per tal que no quedi buida la “Caixa daurada” de ningú.

(Conte extret de la web de Pastoral dels Salesians; treballat a 3r de primària)